Juny es el mes de Sant Joan, un festival de coques només comparable a dia de reis.

Mentre ens preparem per provar-ne diverses, tot i que ja fa anys que sempre repetim la de llardons a la Vives, i la de crema al Balaguer, aquest juny hem revisitat la Badia Roca, on ja havíem provat un xuixo esplèndid, i a on ara vam provar el croissant, i que va destacar no només de forma notable, sinó que es va elevar a l’olimp dels croissants de Barcelona, a l’alçada dels millors dels millors.

I després hem retornat a l’Obelisc, possiblement el nostre lloc preferit pels pans de xocolata o xocolatines, i a on també vam provar les ulleres (o palmeres), i caldrà dir que aquestes son les millors ulleres que he provat mai. A partir d’ara, l’Obelisc serà el lloc de referència de les palmeres, molta mantega, molt caramel·litzat, i a més el noi ens va preguntar si les volíem més o menys torrades … que dius, és la primera vegada que la persona que et serveix ens ho diu, vull dir que és la primera vegada que no hem hagut de dir-ho nosaltres (que ens agraden les mes crues).

Se’m cau la llàgrima.

Hem seguit provant la Sacha, segon cop que provàvem i aquest cop per decidir el què, però no ens ha convençut i per tant no entra a la llista. També hem provat la Mill Fulls, i tot i que la qualitat és notable, tampoc és prou notable com per a entrar a la llista.

I preparats per les coques, provarem les del Dolç, les del Badia Roca, i les del Balaguer, i d’aquest últim hem aprofitat i hem demanat un croissant, que ha resultat molt bo, però que un altre cop es queda un punt per sota dels que ens agraden més. Però només per textura, perquè el gust a mantega és extraordinari.

I ja havent provat les coques, que hem ampliat amb la coca de llardons de la Vives i amb la coca de crema i de fruita de la Uñó, de Mataró, i a més hem rematat amb la de crema (no farcida) del Dolç.

En resum, coques sempre bones, però si ens posem el barret de l’excel·lència, moltes decepcions.

Les conclusions:

• La Balaguer, tot i ser molt bona i potser més pastís que coca, aquest any (crec que portem 3 o 4 anys seguits amb la Balaguer) no ha estat el seu any. I a més, crec que ja ho vaig dir l’any passat. Massa intensa, massa passada, molt poc delicada. És com una versió grotesca del record que tenia. Però després, que això sí que ho recordo, quan traiem un troç congelat pensaré que està molt brutal. Però en realitat va ser una coca que no vaig voler repetir (masses vegades) perquè era massa agressiva. Per tant, ens acomiadem del Balaguer pels propers anys perquè ja no repetirem.

• La Sant Croi o Badia Roca, on vam provar la de crema (no farcida), i ha estat senzillament espectacular, terriblement bona, una crema perfecta, humida, que convertia el brioix en una continuació de la crema i els pinyons. Tan extraordinària que l’any que bé ja asseguro que repetirem. És curiós, perquè el primer cop que vam provar-la no ens va entusiasmar (no parlo de les coques, parlo de la pastisseria). Sort que hi hem insistit perquè ara mateix està en el (meu) top 5 de la ciutat.

• La Dolç de llardons, molt molt fina. Si t’agraden les de llardons, aquesta la trobaràs molt top, i després de deliberar he d’acabar dient que és la millor coca de llardons que he provat. També he de dir que jo no soc massa d’aquesta cosa, però si n’he de triar una, aquesta és la més delicada i molt segurament l’any que ve repetirem.

• La Dolç de crema, no farcida. Sí i no. La crema era molt fina, molt bona, a l’alçada del Badia Roca, amb més “fantasia” (més fruites, alguna ametlla) que al final potser la vestien una mica més. Però a aquesta coca li ha passat el que no pot passar-li a una coca, que és que la gent eviti el brioix, perquè n’hi ha massa, perquè està una mica secallut, perquè té poca gràcia en definitiva, cosa que no passava amb el Badia Roca. Després li afegeixes que el preu ha estat massa elevat, i després penses que amb la farcida potser s’hagués arreglat una mica però clar, llavors el preu ja crec que no es justificaria. En definitiva, tot i que la crema és bona, el rati coca crema va ser dolent, i el brioix no va brillar com esperava. No repetirem.

• La Vives de llardons, molt bona també, tot i que curiosament en vam demanar dues, i una em va decebre, mentre que l’altre era perfecte. Si agafo la perfecte, em quedo amb la del Vives, menys fines però a mi em va agradar més que la del Dolç. O no, perquè al final no ho vaig tenir clar. Deixem-ho en un empat.

• La de Uñó, la de crema (farcida i per sobre) molt molt bona, molt bona, tant que repetiríem, però és que no arriba als nivells de la Sant Croi, així que no repetirem. Però sí que repetirem la de fruita, perquè ha estat espectacular. Molt fina, un brioix excel·lent, una fruita molt agradable … molt perfecte. Feia molt temps que no en provava una de fruita que valgués la pena, molt molt bé. I hi tornaré a insistir, una coca de fruita sense res, és a dir que només tens brioix i res mes, una coca que mai compraria perquè, qui vol un brioix sense crema? Doncs aquesta la repetirem perquè tan tan fina, que no es pot dir que no.

En resum, un mes de Juny espectacular que ens obligarà a un mes de Juliol que s’haurà de buidar de sucroses vàries, i és que ens hem de recuperar.

Això, sí, entre Sant Joan i Sant Pere hem pogut provar una nova entrada a la pàgina, la Maxime Petit Pâtisserie, un lloc a on no fan croissants (però com pot ser! entenc que tard o d’hora corregiran aquest error) ni de fet, res de brioixeria, però que el pastís individual que vam provar era tan extraordinari, que mereixen estar a la pàgina. És a dir, aquest patisset és una espècia de kouign amann farcit de, en aquest cas, una crema de festuc extraordinària. Un conjunt que ens va deixar molt impressionats. A veure quan es decideixen a fer croissants, mon dieu!

Comencem maig revisitant la Lis, no la de Calabria sinó la de Riera Alta, a on si no hi vas a primera hora no proves els seus xuixos. I clar, ja no en quedaven, així que vam provar el croissant de mantega, i va resultar que també és molt top. Molta mantega, molt bon gust, sense arribar al nivell dels super-top, però quasi. Mereix estar a la llista pel xuixo i, ara també, pel croissant.

Després vam seguir amb una nova entrada, el Oz Bakery, del que ja havíem provat el seu pa de llet (bo), i del que ara hem provat el croissant i que com que és també d’aquells bons bons, entra a la llista amb mèrits propis.

Una nova entrada, espectacular, el Forn de Pa Serra, un forn molt mític al que ja havíem anat algunes vegades i mai ens havia convençut. En part (en part important) perquè sempre hi anem quan els hi queda poca cosa. La penúltima vegada vam provar una magdalena (d’aquestes sempre n’hi ha) de crema i poma si no recordo malament, estava bona, però sense més, i no entraria a la llista amb aquesta magdalena. Així les coses, l’altre dia hi vam tornar i un altre cop, de les poques coses que quedaven eren les magdalenes. Doncs en vam provar una d’ametlla, i va ser tan espectacular, tan agradable de menjar, tan subtil, que entra directíssim a la pàgina perquè sí, va ser una magdalena que mereix tornar per repetir-la.

D’allà sempre val la pena aprofitar i continuar amb La Fabrique, una pastisseria francesa que encara hi hem anat més vegades però que mai ens ha semblat suficient com per entrar a la llista. Aquest cop vam demanar un croissant de mantega, amb el paladar més afinat i amb mesos (anys?) de diferència de no haver-hi anat, i aquest cop sí, aquest cop el croissant no va ser el millor del millor, però sí prou bo com per merèixer estar a la nostra llista, així que segona entrada nova d’aquest mes de maig.

Seguim amb una tercera entrada a la pàgina, aquest cop d’un altre lloc que hi havíem anat abans i que no ens havia convençut en absolut, però que aquest cop hi vam tornar i aquest cop sí, aquest cop les expectatives (que sempre eren molt altes) van estar d’acord amb el que vam menjar. Bàsicament, un cafè (dolent com sempre, en general és una pena que la feina que li dediquen a la pastisseria no ho apliquin també al cafè - no només parlo d’aquest), un croissant i una xocolatina / pa de xocolata. I sí, entra a la llista amb nom propi el Sant Croi.

També aquest maig hem retornat a la Foix de Sarrià, els hi quedava poca cosa, vam provar una espècie de croissant amb crema d’ametlla, molt humitejat, lluny per poder entrar a la llista.

Una nova entrada, perquè el pa de brioix s’ho mereix (no hem provat els croissants), a Flor of Gracia.

I una altra entrada, però aquest cop d’una orxateria. I com és que entra una orxateria si no fan croissants? Doncs perquè és la primera que veiem (aquí a Barcelona, ja era hora) a on els gelats ja van amb erititrol i xilitol, edulcorants infinitament millors que el sucre, i amb les etiquetes amb els percentatges indicats de forma precisa. Feia anys que esperàvem aquest local, i com que l’hem trobat al costat de la Flor, doncs el posem, i és el Món Orxata Barcelona, directament de València.

Allà no hi hem fet un gelat, sinó que hem agafat una orxata sense sucre que era de les bones (de les denses), tot i que no repetirem masses vegades perquè el preu és sensiblement més car que la nostra preferida, La Valenciana, tot i que gran part de la orxata ens la fem nosaltres mateixos (i ens surt millor). Però al Món Orxata sí que hi tornarem (de fet ja tenim dia triat) per provar-ne els gelats. Això sí, no he vist els fartons de València, aquells que son gegants i molt bons i que mai es veuen per la nostra ciutat (i no, els de La Valenciana no son fartons, son com ensaïmades en forma de fartons).

I no acabarem maig sense una visita al Forn Roure, a on vam tornar a constatar que tenen possiblement la millor berlina de Barcelona, abans però provant l’Obrador dels 15, que no entra a la llista perquè el croissant tenia una capa de xarop que no deixava tastar la resta de croissant, però que tenia unes ulleres molt bones (però aquí no vam tenir unanimitat).

Abril de Sant Jordi, un mes on hem descansat, o potser no tant.

Aquest abril hem provat les ensaïmades de crema cremada, a la pastisseria de mallorca de Barcelona, a on hem de dir que la crema molt top, que les ensaïmades molt top, però que la combinació no em va agradar, o més ben dit no em va entusiasmar.

Dit això, menjada l’endemà, freda de nevera, i amb temps perquè l’ensaïmada agafés tot allò que va poder de la crema, el tema va millorar força, prou com per plantejar una repetició de la jugada (potser).

Aquest abril també hem repetit croissants a la Pastisseria Calderón, a on no vam repetir experiència, va ser un croissant més aviat normalet (bandera groga, repetirem i prendrem una decisió), al Dolç Par Yann Duytsche SL de Sant Cugat, a on sí que hem repetit experiència, deixant enrere el mal record que en tenia per consolidar-se com un dels tops de Barcelona (i rodalies), i al Forn Mistral, tota una institució, que ens va oferir un croissant absolutament estàndard, sense res a destacar.

I finalment, aprofitant que passàvem per allà, vam repetir el clàssic pa de motlle del pa de kilo, que a vegades té més gust a mantega que altres, però que en tot cas és un dels pans extraordinaris que un pot comprar a la ciutat. Aquesta vegada vam agafar també els brioixos rodons que son essencialment el mateix però jo diria que amb més contingut de mantega (a la superfície). El pa de motlle es va convertir en uns bikins extraordinaris, i els brioixos en unes hamburgueses extraordinàries. Què bons.

Però no s’acaba aquí, perquè hem pentinat la zona nord i hem provat el Sacha, on del poc que quedava hem provat un croissant de xocolata bàrbar. Haurem de tornar per veure (o verificar) que ha d’entrar a la llista per mèrits propis.

Hem seguit amb la Canal, aquest cop la seu central, i hem provat una palmera (passable, sense emocionar) i un croissant molt top, molt delicat, que mereix que entri a la llista (si bé ja havíem provat el seu croissant al local més petit que tenen i no ens havia convençut).

Hem rematat amb també una nova entrada al blog, la pastisseria Pastís i Sucre amb el que hem triomfat amb una pastís de poma petita, super delicada amb una capa de crema extraordinària, i amb un croissant també molt top, potser un punt per sota de la Canal però amb una intensitat de gust molt sorprenent.

I finalment, ha caigut també un xuixo de Badia Roca (no tenien res mes a aquella hora), i tot i menjar-lo l’endemà, conservat a nevera, el cert és que ha estat un gran xuixo que mereix l’entrada a la llista, i pendents de provar els seus croissants.

Però no tot s’acaba aquí. També vam passar per un lloc que mai hi havíem entrat, però que ens l’havíem mirat molt. És el típic lloc que no s’entén, estant o està, amb els diners que deu fer, que no reinverteixi en l’interiorisme, que no és precisament el millor de la ciutat. Amb tot, vam entrar i vam demanar una porció de pastís de formatge de gorgonzola, i era extraordinari, tant que entra també a la llista. Aquí hi va haver diversitat d’opinions. Per mi va ser superior al del Jon Cake, tant en gust com en textura. Però per l’altre el gust estava millor, però la textura no. Qüestió de gustos. El lloc és la Sugar Pastry Company, i entra a la llista com a nova incorporació.

Març va fort amb la Pastisseria Calderón, una nova troballa amb la que no teníem expectatives (l’estètica tirant a clàssica, l’aparador no semblava prometre res) i a on vam provar un cremadet i un croissant.

El cremadet, molt notable. Repetiré que molt notable.

El croissant, el vam agafar gairebé per no haver-hi de tornar, l’estètica no era extraordinària, de fet em va fer millor pinta el de llard (que mai provem). Però ostres, quan el vam provar, molt bo! Molt molt bo, molta mantega, molt fi, potser no arriba a nivells absolutament top però sense dubte es mereix estar en la nostra llista. Per tant, i tant que hi tornarem.

Després també hem provat una altra troballa, a on el pa de brioix va resultar excel·lent, però que com que volem provar més en detall de moment no entra a la llista (però per aquest pa hi entrarà). Entre altres coses, al mapa surt com a Oz Bakery però al lloc hi tenia el nom de Flying Monkey, que també apareix al mapa però com tapat. En qualsevol cas, el pa de brioix apuntava molt bones maneres.

Aquest març també hem reprovat la berlina del Baltà, i és que està molt bona, i n’hem descobert un pa de coca molt prim que repetirem, perquè al final és un pa amb una mida reduïda i que estava molt molt notable.

I, vaja quin març, també hem reprovat el pa - brioix de blat de moro de la Panacée. Hem reprovat el pa, i la versió nadalenca que l’havien tornat a fer (versió dolça). La dolça no la tornarem a demanar, ja està provada i està bona, però és una mica cara. El pa de brioix també és dens, i jo el trobo molt bo. És veritat que el trobo bo perquè també hi ha certa dolçor que clar, fa la feina. Però segueix sent dels meus preferits.

Hem reseguit amb el Mont-rodon, a on vam repetir croissants i … no, no van estar bé, van estar molt estàndards amb el que hem de pensar que aquella primera vegada vam tenir molta sort en trobar uns croissants que es desfeien de mantega, perquè aquests últims posen en quarantena el lloc.

A tot això, vam gaudir d’un pastís encarregat de la Jon Cake, que ja vam provar, i que hem reconfirmat com un gran pastís de formatge. Aquest era el clàssic, tenim ganes de provar alguna altre varietat que tingui més gust a formatge. I malgrat et diuen que es mengi a temperatura ambient, i que si els tens de nevera el treguis 2 hores abans, ens va agradar bastant més menjar-lo fred de nevera. La textura va guanyar en consistència i es va agrair.

I sí, hem repetit en un mateix mes al Baltà una berlina de crema de Sant Josep, que tenia, a banda del farcit de crema, una capa de crema cremada per sobre. Molt notable, sobretot la crema cremada.

Hem seguit amb la Carrió, a on hem provat el croissant, i ha reafirmat la seva condició de gran forn / pastisseria de Barcelona, i a on també hem provat els bunyols de crema, que segueixen estant molt bons … però que a mi no m’han acabat de convèncer.

Després hem passat per la nova Cheesebakers, un lloc de pastissos de formatge que tenien molt bona pinta, però a on hem provat un croissant, un pain au chocolat, i uns cafès. El croissant bo, però no prou com per entrar a la llista. El pa de xocolata molt bo, aquest sí que justifica que entri a la llista. Però el cafè ha estat molt estàndard. Llet cremant, cafè cremadet, llet gens emulsionada … al final no el poso a la llista però el tenim a l’òrbita per tornar amb els pastissos, perquè la sensació és que seran del millor de Barcelona.

Aquest febrer tenim nova incorporació. Hem provat 2 pastisseries que teníem en el radar. La primera, correcte, però no entra a la llista. La segona, més un forn que una pastisseria, sí que entra a la llista.

La primera era la pastisseria Baixes, una pastisseria cara de la que vam provar un croissant i unes ulleres.

El croissant, entre correcte i (tristement) mediocre. Les ulleres, notables, però no prou com per repetir.

Val a dir que era la tarda i potser el croissant no estava en el seu millor moment.

Al seu costat tenim el forn Roura, de qui vam comprar una berlina i un tortell (petit) de massapà (a l’estil tortell de Reis, però sense fruita ni sorpreses).

I sí, la berlina molt semblant a la del forn Baltà, però … un punt millor, un regust final que em va enganxar molt. I és per aquesta berlina que el forn Roura entra a la llista amb honors (!!).

I el tortell, tot i que estava més aviat sec (que no era de la tarda és segur, que no fos d’aquell mateix dia … no ho descartaria en absolut) el fet és que estava molt bo, el massapà generós i excel·lent, i la massa, tot i que seca, molt equilibrada.

Insistint en que estava sec, el fet és que per properes diades aquí s’hi haurà de tornar, perquè els fonaments del tortell estaven molt bons.

Després hem repetit a la Galette & Pastim a on vam provar una mini galette de rois, que no ens va emocionar, i un croissant (que ja havíem provat i que tampoc ens havia emocionat, però que volíem reprovar). I sí, aquest cop sí que ens va emocionar, i vam comentar precisament això, que o havíem agafat un bon dia, o havien pujat el nivell. Per tant, si abans estava a la llista pel seu panettone, ara ho està també pel seu croissant.

Curiosament, per festes aquí venen torró del Juanitas, un forn d’Arenys de Mar que casualment, també hem reprovat aquest cap de setmana. D’allà ens agraden els xuixos, però aquest cop vam anar per la coca de llardons (una coca espectacular, amb molts llardons) i també vam voler reprovar el croissant (que com abans tampoc ens havia emocionat). I sorprenentment, aquest cop (també) sí que ens va sorprendre, el croissant era molt notable i el nivell semblava que l’havien apujat.

No està a la llista perquè aquesta es una llista de ciutat, i hi ha moltes joies fora de Barcelona que ens costarà molt de conèixer per la distància (com per exemple el mitificat rotllo de canyella del Targarona, a veure quan podem repetir perquè va estar espectacular) i per tant, si no hi poden estar totes, millor deixar-ho córrer.

A tot això, també vam provar la coca de llardons de la Vives, i molt top. Menys llardons, però massa molt prima i cruixent, molt agradable de menjar. Potser la millor? No ho descarto en absolut, però no n’hem provat tantes de coques …

Comença l’any 2024, i comença com tots els geners, recuperant-nos de les quantitats ingents de sucrosa que hem ingerit aquests Nadals.

Els Nadals però s’acaben el 6 de Gener, amb el tortell de Reis, i quin tortell. Amb aquesta categoria ja hem deixat de buscar la millor versió, després de diversos anys provant i provant, al final sempre hi ha un guanyador clar, i aquest és el de la Casa Vives.

Una massa molt notable, i un massapà excel·lent, sobretot per tenir una proporció exagerada de massapà.

A dia d’avui, no hem trobat tortell que s’hi acosti (i aquest any ja hem desistit de buscar alternatives).

Amb aquest final de gener, acompanyat de versions pròpies de panettones i tortells, ens hem quedat amb poca capacitat disponible per consumir més sucres.

Tot i així, hem trobat espai (un parell de setmanes després) per insistir amb la mateixa Casa Vives i provar, ull a la dada, un xuixo que en realitat sembla un croissant “enxuxat”, i un pa de xocolata o xocolatina.

I ull, perquè el xuixo de la Vives rivalitza amb el de la Lis. Per mi, la massa està un punt per sota, menys fina, i la crema un punt per sobre. No ho sé, dubto, no sé amb quin xuixo em quedo, s’hauran de fer proves.

En tot cas, la quantitat de crema que portava el xuixo era espectacular. Això no és garantia de res, fa un parell d’anys vam provar una coca de Sant Joan amb un munt de crema de la mateixa Vives, i el resultat va ser molt molt decebedor. Una crema sense ànima que no convidava a res.

Per tant, les expectatives amb el xuixo estaven baixes, i la sorpresa ha estat majúscula.

Després ha vingut el pa de xocolata, i francament, ha rivalitzat amb el de l’Obelisc.

En definitiva, un Vives que ha passat de ser una opció pel tortell i poca cosa mes, a demanar amb força un lloc de privilegi en la nostra llista (que dius, tampoc n’hi ha per tant, però és la nostra llista i li tenim estima).

Ah, s’ha de destacar que tant el xuixo com la xocolatina tenien parts de massa un punt crua. A mi m’agrada, però és veritat que era visible i perceptible i que si no t’agrada, doncs n’hi havia, i si ens posem tècnics doncs hauria de restar.

I finalment, gener també ens ha permès visitar el forn del Passeig Maragall, un forn que teníem pendent de provar, i que … no tornarem a provar. Dos peces i un pa de motllo que ens han deixat molt freds. Coses que passen.

Desembre i amb ell, l’any 2023, ja és història.

Però quin desembre.

Hem començat forts anant a provar el panettone 2023 de la pastisseria Vallflorida, a Sant Esteve de Palautordera. Concretament el clàssic, i bé, què tal? Molt bo.

Però com de bo? Doncs tenim el panettone de Takashi molt proper. De fet, teníem una part congelada amb el que l’hem descongelada i els hem comparat els dos cara a cara, en condicions (aguanten molt bé el congelat, per cert). El resultat? ens ha agradat més el del Takashi. Entre més i bastant més, tot s’ha de dir.

Ja que hi érem també vam comprar un croissant, que de fet ja havíem provat fa uns anys que vam passar per allà. I si la primera vegada no ens va convèncer, aquesta segona tampoc.

Amb tot el nivell és (evidentment) altíssim.

Després hem repetit a La Panacée, el mateix pa de brioix que … segueix sent antològic. També una variant dolça del mateix brioix de Nadal, i francament, molt bo (!) era com un brioix amb esperit de panettone, o com un panettone amb massa menys volada, més densa, com un … brioix (que ja és això, no?).

També hem anat a l’Escrivà a provar el seu croissant i el seu kouign amann, després de comprovar que a la Lis no tenen xuixos quan arriba el migdia (i comprovar també que la seva simpatia cap als clients té marge de millora), i no ens han convençut.

I, aturin les rotatives, hem repetit al Dolç Par Yann Duytsche SL de Sant Cugat, en el que és la tercera vegada que anem a provar el croissant.

Les dues primeres vegades van ser decebedores, sobretot sabent com fan de bé (i de cara) la galette de rois. Per tant, aquesta tercera vegada seria la definitiva ja per tancar el tema.

Però, serà qüestió de sort perquè la hora era complicada (al migdia just abans que tanquessin), però aquest cop el croissant va ser extraordinari. Molt extraordinari. Tan extraordinari que és per situar-lo a l’alçada de la Brunells, absolutament top. Insisteixo, super delicat, molt excel.lent. I si ara mateix em preguntes, em costaria no donar-li el número 1 de croissants (!).

Haurem d’anar repetint per veure si ha estat flor d’estiu o no.

Déu ni do quin desembre, perquè també vam repetir a Lacatarga, aquest cop pel seu brioix que també és antològic.

I estant a desembre, està clar que tocaven torrons. Aquest cop hem repetit el del forn Jaume Montserrat, un torró de crema que l’any passat vam descobrir i que va resultat espectacular. Aquest any hem repetit, i sí, és completament espectacular. L’hem comparat amb el de la pastisseria Boages, una pastisseria de la que ja vam provar el torró de crema farà molts anys i que hem volgut recuperar. I el seu torró també ha estat espectacular.

En detall, primer el preu, gairebé 6 EUR de diferència (!), el del Jaume Montserrat és dels cars. Però el preu sembla justificat si un pensa amb la quantitat d’ametlla que té un i altre. És a dir, el del Montserrat és com un massapà amb una contribució del cremat extremadament delicat, un torró que t’omple, que el mastegues, que no et fatiga. El del Boages aposta més pel sucre, amb un cremat que t’emplena la boca amb molta més intensitat, i el cremat és molt excel.lent, tant que de fet entra a la llista perquè és dels torrons que valen la pena repetir.

Quin és millor? Jo diria que depèn. Si només he d’agafar un tall, m’inclino pel del Boages. Si he de menjar una porció més generosa, el del Montserrat. La diferència entre els dos val aquesta diferència de preu del 30%? Potser sí, potser no.

Finalment, el desembre l’hem tancat amb el panettone clàssic de Pasté BCN, el qual ha tornat a ser molt notable, mantenint el record que teníem l’any passat, i al mateix nivell … o potser una mica per sota, del del Takashi. En qualsevol cas, és molt recomanable.

Novembre ja ha passat, i tot i que estem preparats per l’èpic desembre, s’ha de dir que novembre ha estat també un festival.

L’hem començat amb un croissant i un panettone clàssic del Takashi Ochiai, és a dir, un tòtem del dolç de Barcelona.

Començant pel croissant, doncs bo (de fet, hem anat al seu curs de croissants, molt recomanable), però no prou bo com per entrar a la nostra llista. Que no és que fos dolent (impossible), però aquí busquem l’excel·lència subjectiva (nostra, clar).

I del panettone, doncs ja havíem provat fa anys el de matxa, i va ser espectacular. Aquest cop de matxa no en tenien, però volíem repetir (després de 4-5 anys!) i ho hem fet amb el clàssic.

I què tal? doncs espectacular.

Entra de pet a la llista perquè francament, ara com ara diria que ocupa el número 1 de panettones que hem provat. En provarem més en els propers mesos i així sortirem de dubtes, però ara mateix la sensació és que aquest és el millor.

Després del Takashi també teníem ganes de finalment provar el xuixo de la pastisseria Lis, de Calàbria. Xuixo que no recordo com però ja em constava que era famós i molt TOP.

I sí, l’hem provat.

I sí, ha estat excepcional, i entra de pet a la llista com a lloc amb el millor xuixo que he provat mai. I si de panettone n’hem provat forces, de xuixos n’hem provat molts, però molts, i molts buscats fora de Barcelona.

I si bé en recordo un de Banyoles molt espectacular, aquest de la Lis té una massa molt molt fina, però molt fina. Molt espectacular.

Entra a la llista amb mèrits propis.

Després, hem tingut la sort de repetir a Lacatarga, on hem comprat alguns pans i, sobretot, el croissant. I sí, es manté a la llista per mèrits propis, perquè el croissant tot i que ja li havia passat el moment (era del matí, menjat a la tarda, sempre que dic això recordo que els del Brunells aguanten tot el dia), té una delicadesa i un profund gust a mantega molt excel·lents.

I finalment, també, hem repetit a la Brunells (o al Brunells, a saber si és masculí o femení).

El record que teníem era d’un croissant excel·lent, perfecte, i que tan se val si el compraves al matí o a la tarda, té una capa exterior que fan que aguanti moltíssim.

Aquest el vam comprar al migdia (mala hora) i el vam menjar a la tarda, amb un cafè latte feta amb la nostra Cafelat.

I què tal? Doncs res, que revalida la seva posició de millor croissant de Barcelona, perquè era delicadíssim, boníssim, i sobretot que sempre (sempre!) que hi hem anat, sempre (!!) han estat igual d’excel·lents. Aquesta consistència és molt TOP.

Entrem a novembre i toca resumir l’octubre, i ho fem amb una nova incorporació, la pastisseria Mont-rodon, que ja la coneixíem però que ara hem vist que tenen croissants de mantega (possiblement n’han tingut de sempre) i els hem anat a provar.

I el resultat és que entren en la nostre selecció (ves a la pàgina principal per veure la llista) ja que l’execució era molt notable, o potser magistral. De fet, ens caldrà repetir una segona vegada per verificar-ho, perquè el nivell ha estat molt alt.

Però octubre ha estat molt llarg i ens ha donat temps de revisitar el gran Obelisc, a on hem repetit el pa de xocolata i hem reconfirmat que és brillant.

He dit que octubre ha donat molt de sí? Doncs efectivament, també hem pogut tornar al Pasté BCN on hem provat un pastís de xocolata blanca i … espectacular. Hi tornarem pel panettone de nadal, però també pels pastissos perquè ha estat … espectacular.

Abans també hem aprofitat i hem tornat al Coush Armo, on hem recomprat els pebetes i hem provat el croissant de mantega que tenien. Ja l’havíem provat el seu croissant, aquell cop de llard, i si ve no ens havia convençut, aquest de mantega ha apuntat més alt (tot i que hem tingut diversitat d’opinions). En tot cas, els pebetes han conformat un entrepà de carn i han estat com sempre, molt imprescindibles.

Octubre també té una altra entrada, la Panacée, on hem descobert un brioix de farina de blat molt top, que haurem de repetir, i que rivalitza amb els pebetes anteriors i amb el Pa de Kilo, que no és poc.

S’ha acabat? No no, també vam revisitar el Turris. Alguna vegada hi anem i hi provem coses. El nivell és alt, però mai ens convenç prou com per entrar al rànquing. Què hi farem.

Continuem volent anar una segona vegada a Lacatarga (o és La Catarga?) una enèsima vegada a la Brunells, i explorar més la Carrió. A veure si novembre ens ho permet!

Aquestes no son les millors pastisseries de Barcelona, objectivament parlant. Però sí que ho son subjectivament parlant.

Les hem buscat totes, i les seguim buscant totes. No hi anem massa sovint perquè la mescla de carbohidrats i greixos no és la millor recepta per tenir una salut envejable, però amb moderació seguim explorant tresors culinaris en forma de sucrosa, farines refinades, i tot allò que ens fa pujar la insulina.

Sempre és millor menjar el sucre amb la panxa plena, al vespre, abusant de la fibra abans, i si ja ho acompanyes d’exercici físic vas per nota

A la pàgina principal hi trobaràs la nostre selecció al complert, ordenada per data d’última visita, i amb un cor si (i només si) sempre que hi hem anat, hem triomfat.

Cada imatge et porta al Google Maps per situar-la.

I el botó de sobre és perquè te’n surti una a l’atzar, per quan no vols triar.

De fet, la pàgina l’hem feta perquè anar als llocs desats del Google Maps és poc pràctic. Al senyor Google no l’interessa que repetim llocs perquè viu de la publicitat, i prefereix fer-ho difícil perquè acabem anant al mapa estàndard, a on ensenya qui paga i amaga qui no paga (res a dir).

Amb la pàgina ho tenim més fàcil, les que hi volem tornar hi estan. Les que no estan, o bé no hi hem anat mai, o bé hi hem anat i … res de res.

I ull, hem anat a moltes i moltes son de les que tenen renom, i que fins i tot hem repetit per allò de “no pot ser, aquesta és molt TOP”. Però si no ens han convençut, no les posem.

Dit això, a setembre de 2023 i a les portes dels panellets (amb temperatures encara estiuenques), què hem de dir?

Doncs que menció especial a les nostres últimes visites, com son l’Obelisc i el Morreig, que les dues es mereixen que hi tornem (a l’Obelisc ja ho hem fet, i hem triomfat, al Morreig també, i el gelat segueix boníssim però el croissant de la tarda ens ha generat dubtes, per això ara en destaquem els gelats) i que son grans descobriments.

El A27 bakehouse continua sent un clàssic, hi anem sovint, però … algunes vegades (masses?) els croissants no han estat a l’altura.

També que tenim moltes ganes de tornar a Lacatarga.

I que a la Brunells, el nostre Top 1 de croissants, i que sempre ha presentat una qualitat excepcional (parlem dels croissants normals), fa massa temps que no hi anem.

I és que sempre hi ha el dubte, repetir o provar un lloc nou?